Vaig conèixer en
Sebastià Salom l’any 80 quan, per segona vegada, va partir a Burundi. Jo era
una joveneta que començava en el món de les missions com a secretària. En
aquells moments el contacte era més amb els seus pares que amb ell, que se’n
preocupaven com tots els pares dels nostres missioners. L’any 1983 torna cap a
Mallorca i no va ser fins uns anys després que el nomenassin secretari diocesà
de Pastoral quan ens tornàrem a trobar per la Casa de l’Església i quan va ser
rector de la parròquia de Santanyí. Vos demanareu perquè vos cont això: La raó és que el Sebastià que vaig
conèixer per la Casa de l’Església no era el mateix Sebastià missioner.
L’any 2009 vàrem
anar a fer una visita amb el vicari general a la missió de Rabiro, a Burundi, a
on encara a dia d’avui hi tenim la missió diocesana, i en Sebastià em va donar
una lliçó de vida que no oblidaré mai. Ens passejàvem amb ell quan anava a
donar la comunió als malalts per dins plataners pujant colines. Una horabaixa em
va dir: “Vens amb mi a comptar poals?” Eren poals de picadís que els homes
piquen a mà per fer construccions i a la missió els paguen per cada poal. Ens
duguérem dos tamborets i davall un eucaliptus un home anava dient: “Mbere (1),
Kabiri (2), Kanne (4)...” Ell, rient, em va dir: “Ara n’ha comptat un de més,
però ja esta bé, ja ho sabem que qualque vegada es així.”
Però el moment que em
va arribar més al cor va ser un dia que anàvem a veure malalts i va donar
l’extremunció a un home. Va entrar a dins la cabana i nosaltres l’esperàvem
fora. Quan va sortir, ho va fer amb llàgrimes als ulls. Veure un home com ell,
emocionat davant el sofriment de aquell home, quan era cada dia que vivien amb
la pobresa, la malaltia, la fam, la mort i no tenia una cuirassa davant
aquestes injustícies i que s’emocionava davant el patiment dels altres..., aquí
va ser quan vaig conèixer el vertader Sebastià, un bon missioner que ara Déu té
amb ell i que vetlarà pels pobres. Gràcies, Sebastià, per aquest anys que vares
oferir a les missions.
